L’alimentació ecològica de proximitat lluny de l’elitisme és un acte de responsabilitat social

A vegades des de Fundació Emys topem amb escèptics amb l’alimentació ecològica de proximitat. Alguns per interessos, d’altres escèptics amb les problemàtiques ambientals globals i els seus impactes, però d’altres per total desconeixement del que aquest concepte significa. Avui permeteu-me fer una reflexió per contribuir que aquest tercer grup es redueixi en la mesura del possible.

La definició més estricta de producció agrària ecològica és aquella que no empra químics de síntesi. Però si volem descriure-la més àmpliament, és un mètode d’obtenció de productes agraris i alimentaris que posa un especial èmfasi en la utilització de productes i tècniques el més naturals possibles, excloent totes aquelles que potencialment poden malmetre la qualitat del producte final o el medi ambient on s’obté aquest producte. Aquesta és la definició a la web de la Generalitat de Catalunya.

Tanmateix, alguns defineixen l’agricultura agroecològica i de proximitat com a elitista. Deixeu-me donar-vos diverses raons per, no només desmentir això, sinó deixar palès que és clarament al contrari. La gran major part d’agricultors/es joves que comencen noves activitats agrícoles ho fan amb pràctiques ecològiques. Són petits productors del territori, sovint sense recursos i amb vocació de treball de recuperar la terra i ho fan amb consciència. Aquest productor ecològic té una mitjana d’edat molt inferior a la convencional, i alhora es troba en un dels pocs sectors primaris que creix imparablement any rere any tant en producció com en consum. Això ens demostra que, en gran part, l’agricultura a Catalunya en les properes dècades anirà per aquest camí.

Alhora ens hem de preguntar quina relació té el canvi climàtic o els incendis de cada estiu amb el que mengem: doncs tota. L’agricultura i ramaderia com a sector és, possiblement, el principal responsable del canvi climàtic, de la pèrdua de biodiversitat i del trencament de molts cicles biogeoquímics (tres dels principals problemes ambientals globals més greus), ja sigui pel seu impacte territorial, com per l’ús d’hidrocarburs en tot el seu cicle de producció. Però també pot ser el seu principal desllorigador si es crea una economia i política que tingui en compte aquests efectes. Malauradament a Catalunya el 2018, el sector primari ja no era ni l’1% del PIB. El camp s’abandona perquè el model agroindustrial és totalment insostenible a escala territorial distribuïda i provoca que la gent abandoni la terra. Els pagesos cada cop són més pobres i esclaus d’un sistema globalitzat que només els considera com un actiu financer pels Kg de productes produïts i no per la qualitat dels serveis que ofereixen a la societat i, per tant, la pagesia no és una bona opció de vida.

L’agroecologia de proximitat torna a posar en valor el territori pel seu paisatge, la prevenció d’incendis, la conservació dels valors naturals, o la qualitat de l’aigua i l’aire. Però només pot ser competitiva si construïm una política i una legislació que tingui en compte això més enllà dels Kg produïts i que ho faci des de l’escala local a la global. Per tant, deixeu-me dir que més que elitista és responsable, conscient. Quan en declaracions a TV3 en Marc Castellnou, del GRAF de Bombers, demana quant fa que no mengem xai de ramaderia extensiva català, posa clarament en relleu aquest fet i no entendre’l denota una profunda manca de coneixement d’on ens trobem com a país i com a societat.

Tanmateix alguns encara diran que menjar ecològic i de proximitat és car. Això és bàsicament perquè quan comprem productes d’importació i ultraprocessats deleguem al conjunt de la societat els costos ocults d’aquests aliments, en factures de depuradores, contaminació de l’aire, reciclatge, carburants pel transport. Però també per la factura mèdica o de la farmàcia per exposició continuada a químics de síntesi en format d’intoleràncies, irritacions al sistema digestiu, al·lèrgies, càncers, malalties mentals, manca de fertilitat o moltes altres correlacions determinades científicament.

No oblidem que els contribuents de l’estat espanyol sufraguen amb pràcticament 5.000 milions d’euros públics els hidrocarburs, en gran part emprats per la producció i transport d’aliments, mentre que el certificat ecològic representa un sobre-cost pel productor. Paguem entre tots depuradores i potabilitzadores de l’aigua. Potser la qüestió és on destinem els diners com a contribuents, i també d’entendre que el que paguem quan mengem és més que 1 kg de producte, molt més que això.

I si alguns encara ho troben car, els convido a que aprofitin 50 metres quadrats de camp per a fer-hi l’hort ecològic, que faran activitat física i salut i de pas produiran aliments sans i saludables per a l’autoconsum.

 

Marc Vilahur Chiaraviglio

Director de la Fundació Emys

Comparteix
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp
Share on email