Les destrosses del Glòria o l’amnèsia especulativa

Desconec si l’origen es deu a la percepció monoteista antropocèntrica, de l’home com a únic, escollit i diferent de la resta d’espècies, o a l’autodefinició com a única espècie amb capacitat de raonament, que situa la raça humana en un estatus superior a la vida a la terra. El que queda clar és la percepció de fons que la natura com a molt és un “salvatge que cal dominar”, o un grau més de solidaritat i bonhomia. I de cop ens trobem amb Glòria, que ens recorda que formem part de la natura.

La tempesta Glòria no és ni molt menys una situació extraordinària. Quan la molt odiada per tots els qui es queixen aquest dies, l’Agència Catalana de l’Aigua estipula les zones d’inundació parla de zones freqüents d’inundació com aquelles que s’inunden cada 50 anys (com en aquest cas), parla d’ocasionals com aquelles a 100 anys i excepcionals a 500. L’última inundació que es recorda d’aquestes característiques a la conca de la Tordera va ser el 1972, exactament fa 48 anys.

Doncs bé, si resulta que una tempesta cada 50 anys inunda una sèrie d’espais fluvials no és que el riu hagi “destruït”, és que vam intentar robar l’espai al riu. Si les platges, un ecosistema on el mar esmorteeix la seva força, resulta que desapareixen per un temporal, no és perquè el mar hagi destruït el litoral. El litoral, o les lleres del riu, estan destruïts per una ànsia desmesurada d’especulació urbanística, de creixement desmesurat, d’amnèsia crematística, que fa percebre que el que no s’ha inundat en els últims 20 anys ja no té “dret” a inundar-se o que les platges formen part del mobiliari urbà.

I seguim parlant com a tecno-optimistes dient que hem de construir murs més alts, canalitzar més i portar camions de sorra, més inversions perquè l’economia no es pot permetre perdre les platges ni urbanitzar la costa o la llera fluvial. I adaptar-nos a la natura no és una opció? Potser podríem deixar la idea de la raça humana com a un escollit depredador d’allò que li dona vida i abraçar la idea que cal una comunió entre natura i societat?

Estem en emergència climàtica i esfereïdorament tendim sense fre a que episodis climatològics extraordinaris siguin més freqüents. I el dia que caigui la tempesta extraordinària dels últims 100, 200 o 500 anys què farem? Hem de revertir l’ordre dels factors, i l’economia no pot anar per davant de la natura. Per això ens cal un canvi sistèmic, sinó no vull ni pensar que ens passarà el dia que arribi aquesta “tormenta”, em turmenta. I reflexiono una vegada rere una altra sobre les paraules del gran James Lovelock, que amb 100 anys deu estar mirant amb decepció com la idea simplista del capitalisme globalitzat no ens deixa veure el bosc de la vida humana.