Qui té por de la conservació de la natura?

Hi ha un relat que reapareix cada cert temps: que les entitats de conservació som les responsables que determinats projectes no tirin endavant, que posem massa condicions o que frenem el desenvolupament del territori. És un relat senzill i fàcil de repetir. El problema és que s'assembla ben poc a la realitat.

Qui coneix de prop la feina que fem les entitats de conservació sap que la realitat és molt més complexa i, sobretot, molt més col·laborativa. La gran majoria de projectes de conservació només són possibles perquè s'han construït de la mà de propietaris, pagesos, empreses, administracions, científics i ciutadania. Protegir la natura no consisteix a dir "no" al desenvolupament, consisteix a trobar maneres de fer compatibles les activitats humanes amb els límits ecològics dels quals depenem totes.

Perquè la biodiversitat no és un luxe ni un element decoratiu del paisatge, és la base que sosté serveis essencials com la disponibilitat d'aigua, la fertilitat dels sòls, la regulació del clima, la pol·linització, la reducció del risc d'inundacions o la resiliència davant sequeres i incendis. Quan aquests sistemes es degraden, les conseqüències no les assumeixen només les espècies que hi viuen i que estan desapareixent, les assumim totes, i l'espècie humana tot just comencem a experimentar-ne els efectes.

A Fundació Emys ho comprovem cada dia. Els nostres projectes són possibles gràcies a la implicació de moltíssimes persones i ens: propietaris que voluntàriament signen acords de custòdia del territori, pagesos i ramaders que adapten pràctiques per fer-les compatibles amb la biodiversitat, ajuntaments que impulsen actuacions de restauració, universitats i centres de recerca que aporten coneixement científic, escoles, voluntàries i una ciutadania compromesa que s’impliquen activament en la conservació.

La natura no entén de límits administratius, de sectors ni de propietats. L'aigua no diferencia si prové d'una finca pública o privada, ni si travessa un terme municipal o un altre. Les sequeres, les inundacions o la pèrdua de biodiversitat tampoc distingiran entre pagesia, empreses, administracions o entitats ambientals. Per això la conservació ha de treballar a escala de paisatge, connectant persones, territoris i interessos per construir solucions compartides.

Cal entendre que una economia saludable necessita ecosistemes saludables. La natura no és un obstacle per al desenvolupament, és el capital natural que el fa possible. Sense aigua, sense sòls fèrtils, sense biodiversitat i sense ecosistemes funcionals no hi ha activitat econòmica que pugui sostenir-se en el temps.

Per això, quan algú presenta la conservació com l'enemic del progrés, convé fer-se una altra pregunta: quin model de futur defensa? Un que mantingui els recursos naturals dels quals depenem o un que n'acceleri el deteriorament fins a comprometre l'aigua, els sòls, la biodiversitat i, en definitiva, el nostre benestar?

És legítim que hi hagi discrepàncies sobre com gestionar el territori. El que no ajuda és reduir el debat a la idea que protegir la natura significa posar obstacles al progrés, perquè és precisament el contrari del que intentem fer cada dia. Els grans reptes ambientals que afrontem no es resoldran simplificant el debat ni buscant culpables, es resoldran amb més coneixement, més planificació i més capacitat de cooperació entre tots els actors.

Aquest és el model de conservació en què creiem a Fundació Emys: un model que no parteix de la confrontació, sinó de la convicció que conservar la natura és una manera de construir un territori més resilient, més habitable i amb més oportunitats per a les generacions presents i futures. El nostre futur el determinarà la nostra capacitat de conservar allò que ens sosté, treballem plegades per aconseguir-ho.