Inèrcies d’una vida: breu reflexió d’una dècada al capdavant de la Fundació Emys

Hi ha moments en al vida en que es produeix un moviment en cascada i tot allò que creus estable esdevé volàtil, ingràvid per uns moments, i fluctues en aquesta ingravidesa fins que al cap d’un temps veus que de nou has tornat a recuperar la orientació i que tot torna a estar ben ubicat.

Això em passà a mi el 2009 amb 24 anys, després de 3 anys de Ciències Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona, cursant un màster, col·laborant amb un grup de recerca (i amb el dilema que suposa plantejar-se si fer o no fer doctorat) i cercant feina, rebo una trucada d’un bon amic i company de batalles que em demana involucrar-me a fons amb la Fundació Emys, que precisa d’ajuda i ha pensat en mi.

Sense dubtar-ho dues vegades accepto i m’endinso en la complexitat de salvar una entitat sense finançament en una situació de crisi global. Juntament amb en Pep Serrat, qui ha estat sempre sense fer soroll treballant en favor d’aquesta idea i d’en Santi Massot, ànima i model dels valors de l’entitat, iniciem aquesta travessia.

Fundació Emys ha estat un model extraordinari, d’ençà al seu naixement, fruit d’un moviment social altruista en favor de la natura com va ser ADEPAR, que denota la singularitat de la nostra societat, la generositat i visió d’en Santi Massot per fundar-la i d’en Jordi Gironès, que va tenir la visió de preguntar-se on podríem arribar. L’única Fundació ambiental de Catalunya en un municipi de 2.000 habitants. Durant tots aquests anys, ens hem equivocat moltes vegades però hem cregut en l’impossible i en bona part ho hem fet realitat, hem posicionat Riudarenes al mapa, hem innovat en desenvolupament sostenible i hem preservat el patrimoni natural i cultural de la Plana Selvatana. Hem enderrocat els murs i prejudicis sobre que als pobles petits els joves marxen i les societats decauen, hem contribuït a generar un espai de debat i reflexió amb els diferents actors de la societat selvatana i catalana, i hem fet d’aquest territori un punt d’innovació.

Amb en Santi, en un dels molts debats íntims emboirats per el fum del tabac negre i l’aroma de cafè, ens prometérem que això no duraria per sempre, que ho faríem créixer i l’acompanyaríem a l’adolescència i quan fos major d’edat la deixaríem volar, perquè perduri més enllà dels nostres horitzons, però sense mai abandonar-la. Ell, una vegada més, va complir fermament amb la seva paraula. Jo no podia demorar més aquesta decisió. Ara soc jo qui la deixa volar, sense abandonar-la, perquè la Fundació Emys ha estat, és i serà la suma de tots aquells qui heu dedicat, dediqueu i dedicareu part de la vostra vida i energia a aquesta idea, i aquesta s’ha d’anar renovant i adaptant.

Ara, em trobo de nou immers en un altre moviment en cascada, volgut i conscient, com la darrera vegada. Conscient que això em genera incertesa i que m’ajudarà a créixer. Recordo amb emoció tot allò viscut de la mà de tots els qui heu aportat a aquest projecte, i plenament convençut que el que m’enduc és molt més del que he aportat i que soc com soc gràcies a això.

És per això que Fundació Emys tindrà sempre un lloc en el meu cor, i seguiré sempre apunt per ajudar-la, perquè l’aportació incommensurable als meus valors també la puguin rebre els altres, perquè els somnis es poden fer realitat i ara cal buscar-ne d’altres. La natura ens crida, i seguirem treballant incansablement per ella.

Marc Vilahur Chiaraviglio

Comparteix
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on whatsapp
Share on email